UN LLOP DE MAR

Avui plou, fa un dia ventós i gris… com m’agraden aquests dies!, em conviden a la reflexió, va bé de tant en tant aturar-se una mica i pensar en un mateix.
Penso en la gent que he perdut en el camí de la vida, el meu pare Joan, al que anyoro tantíssim, de vegades penso, que d’alguna manera tenim vides paral·leles, un home que estimava la seva família, sobretot a la meva mare, que ell cridava carinyosament Rosi, últimament parlem molt d’ell amb la meva mare, sempre se li omplen els ulls de llàgrimes, és normal, si jo l’anyoro, no puc ni imaginar el que el deu trobar a faltar ella.
Va ser un home que encara que no hem coincidit gens políticament ( sempre ha votat Convergència ) em va ensenyar els valors de la vida i el valor del compromís, un home que va néixer en el temps en que les paraules tenien molt més valor que un paper signat, no feia mai cap promesa que no pogués complir. Un pare ple de força i vitalitat, dos valors que jo sento créixer dins meu.
Un home conservador, però que tenia molt clar que vida només n’hi ha una i que un ha de lluitar per ser feliç.
De vegades penso que el que corria per les seves venes era aigua del meditterani, no podia viure lluny del mar, jo tampoc,al igual que ell necesito tenirlo aprop per ser feliç, encara que segurament això és normal, la meva família esta lligada al mar des de fa tres generacions, gent de platja, olor de sal, olor de xarxa recent tenyida, són olors de la meva infantesa.
Encara recordo l’il·lusió que li feien els dissabtes. Al matí, al cementiri amb el seu germà Josep ( Pepis el cridava carinyosament ), a portar flors als seus pares, dinar amb família i a la nit sortideta de parella amb la meva mare.
Els diumenges al matí, passeig, Tibidabo, Turó Park, Montjuic, dinar tranquils a casa, tortellet i botelleta de Delapierre.

Un home que no feia falta que et toques, acariciava amb la mirada.